La propera literatura serà una emoticona

El text postmodern ha abdicat de les paraules, per massa feixuges en segons quins contextos i per massa confoses en d'altres. El text postmodern confia més en les imatges alhora de transmetre missatges a través del xat, del mail o de l'SMS. Una prova ben clara la trobem en les emoticones, símbols lingüístics adaptats i conformats de tal manera que formin una imatge amb sentit.

Les emoticones neixen a primers de segle XX però no és fins l'invent dels xats i la comunicació telemàtica que adopten un paper important en les comunicacions. Moltes vegades, un text escrit pot provocar confusió: ironies mal enteses poden acabar amb bronca, les emoticones han ajudat a millorar les relacions de moltes persones que es comuniquen a través de xats, whatzupps, MSN... una cara somrient després d'un comentari irrespectuós suavitza el sentit i permet una recepció més positiva del comentari. 

Les emoticones també serveixen per accelerar la comunicació i no perdre's en descripcions massa llargues quan s'està enviant un missatge en temps reals, és molt més fàcil apretar un botó i que aparegui instantàniament a l'altra banda del fil comunicatiu un cor somrient que no haver d'escriure: 'em fas molta gràcia amor meu'.

El llenguatge humà evoluciona en una època on les emocions cada vegada estan més manipulades. Per tant, el dia que la literatura vulgui tornar a reconciliar-se amb el seu lector, haurà d'adoptar les emoticones.

Si folles ments, protegeix-te

'Yo me follo las mentes' diu en una conversa el personatge bisexual interpretat per Eusebio Poncela a la pel·lícula Martin H. L'amor a la vida i a la mort, a les persones estimades i a les no tan estimades, un drama contemporani, un clàssic, Martin H reuneix una llarga llista d'ingredients per a ser una de les millors pel·lícules del cinema espanyol, i argentí. Aquesta coproducció que s'estrenava l'any 1996 destaca sobretot per la profunditat dels personatges i els diàlegs escrits per Adolfo Aristarain, autor també de Lugares comunes.

El film senzillament ens argumenta la necessitat de protegir-nos davant algunes ments impenetrables, com la del pare del protagonista, una persona tancada i absent, incapaç de demostrar els seus sentiments i irònicament envoltat de personatges que frisaran per poder-lo penetrar, mentalment parlant, el consell és senzill amics meus, si folleu ments, preneu precaucions.

Un restaurant bo orfe de correlacions literàries

Ferran Adrià, alma mater del Bulli, és com John Cage de la Música, com el Picasso de la pintura o el, el, el, el  Us adoneu que no hi ha un referent d'autèntica desconstrucció conjuntament amb èxit professional i reconeixement internacional en la literatura? Adrià ha convertit l'art del menjar en una experiència que no només es basa en el sentit del gust, el mèrit i la revolució d'Adrià és fer que la vista, el tacte, l'oïda i l'olfacte, també entressin en joc en aquest art centenari de jalar per 300 euros el plat. Cage feu del silenci música, genial, i Picasso feu de la deformació bellesa, però qui ha arribat a jugar tan amb les paraules que hagi aconseguit fer del llenguatge quelcom més que un estri comunicatiu bonic? Qui ha transgredit prou el text, la narració, l'estil, el temps, l'espai, els personatges, la llengua, la veu, la literatura, per ser reconegut i consumit? Sí, hi ha exemples de literatura transgressora, sens dubte, però qui la compra? Qui la lloa? Algun escriptor o escriptora que s'ofereixi a ser el Ferran Adrià de la literatura?

Les estatues humanes de la Rambla són un símbol de l'opressió social

Crec que les estatues humanes són ja un símbol d'aquest itinerari propiament turístic de Barcelona. Però també crec que representen l'opressió social que viu actualment la humanitat. La imatge no pot ser més reveladora: éssers humans atrapats en estructures anti-naturals obligats a mantenir una postura estàtica i incòmode durant hores i hores. Però la realitat com sempre transcendeix la metàfora i es converteix en arrabassadora des del moment en que l'ajuntament ha volgut regular aquesta ironia simbòlica i ha fixat el pagament de quotes i una mena d'oposicions d'estètica per poder accedir a formar part d'aquesta reivindicació de l'immobilisme social que avui tots patim.

El guardaespatlles una història d'amor amazònica

Crec que el Guardaespatlles representa millor història d'amor que Pretty Woman. Pretty Woman no deixa de ser anacrònica, un home ric que sedueix una dona pobre, un home amb una professió que s'enamora d'una dona amb una obligació, el domini patriarcal pur i dur, on són els homes que salven les dones. En canvi, a El Guardaespatlles és ella qui parteix d'una posició de poder, òbviament, ell és qui acaba dominant la relació i és ell qui acaba posant les pautes d'un enamorament romàntic, salvant-la dels dolents que li volen fer mal, però ella és qui contracta, ella és qui li paga, i qui paga mana. Per això crec que en un món cada vegada més dominat per les dones, en un món on les dones tenen més capacitat per adaptar-se, tenen més capacitat per comunicar-se, més capacitat per sacrificar-se, ha de ser El Guardaespatlles, una història d'amor amazònica, el prototip d'història d'amor cinematogràfica de la contemporaneitat.

La cerca de sensacions senzillament varia amb l'edat

Sembla ser que segons estudi d'Elsieo Chico Libran, psicòleg, la tendència a la cerca de sensacions segons l'escala Zuckerman baixa irremeiablement amb l'edat. Els anys no perdonen vaja. Però calen estudis per demostrar-ho? Perquè hi ha gent que té trenta anys i es pensa que encara pot fer trios, com si en tingués 20 vaja. Als trenta anys, un ha de posar seny i buscar altres tipus de sensacions, però això no vol dir que la força i l'impuls minvin, el massatge tàntric pot ser una bona alternativa.

Les millors novel·les romàntiques de tots els temps

1. Dràcula de Bram Stoker

No és un 'chico conoce chica' i coincideix amb l'inici de novel·la més intrigant de tots els temps.

2. Esmorzar a Can Tiffany de Truman Capote

Tot i ser un 'chico conoce a chica' , la seva particular relació i el progressiu aprofundimanet en la vida anterior dels dos personatges fa que la novel·la mereixi una segona posició de mèrit en el nostre rànquing.

3. Els ponts de Madison de Robert James Waller

No només els joves poden enamorar-se i viure una gran història d'amor. Aquesta novel·la que després es materialitzaria a la pantalla amb uns grans Eastwood i Streep, és una de les poques que escura les llàgrimes fins i tot del més mascle.

4. Madame Bobary de Gustave Flaubert

És d'aquells clàssics que s'han d'anomenar encara que no t'agradin, és com reconèixer que el Madrid juga bé a futbol encara que detestis el seu estil de joc.

5.  Ana Karenina de Leon Tolstoi

Amb Ana Karenina passa just el contrari, és un clàssic que acostuma a agradar i molt, tot i la seva extensió. La vida d'Ana és la vida de moltes dones que han callat la seva història, Ana Karenina és una necessitat històrica.

Les 3 millors pel·lícules romàntiques del segle XXI

Or per Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Film de Michel Gondry i guió de Charlie Kaufman i Pierre Bismuth.

Deconstrucció, barreja de gèneres, plena de referents, una banda sonora exquisita, un guió monumental, una direcció impecable... no acabaríem, per això és la millor història d'amor del segle XXI.

Plata per Amelie (Jean Pierre Jeunet)

Representa com ningú un prototip de dona actual, un dels molt tipus de dones que avui hi ha, un cop prou emancipades. És una Amelie, és una naïf, ens agrada aquest tipus de dones, perquè conserven l'esperança en l'amor més que en el subjecte d el'amor, per això Amelie representa tan bé aquest nou segle, per limpersonalisme de la història i pel valor del procés independentment del resultat i pel felicisme que el nostre amic de la volta al món sobre rodes ha popularitzat. La música d'Ian Tirsen remata la cosa, no cal dir-ho.

Bronze per Lost in translation (Sofia Coppola)

Indeterminació, aquesta és la millor paraula per un estrany amor entre una joveneta Scarlett Johansonn i un senyor gran Bill Murray en un lloc tan indeterminat com Tokio. És l'amor de l'anonimat, una perfecte metàfora del 'no lloc' de Marc Augé, el 'no amor' de Sofia Coppola.

I premi de relats pulp (info corporativa)

El I premi de relats pulp és un certamen organitzat per bloguillibres.com on es demana un relat pulp de qualsevol dels gèneres que el comformen i que estigui inspirat en aquesta fotografia.

més info a bloguillibres.com

Què és un bloguillibre? (info corporativa)

Un bloguillibre és una narració literaria que s'emet amb totes o algunes de les eines possibles per a l'usuari estàndar de blogs.

bloguillibres.com és el primer bloc en català productor de bloguillibres.