El cartell

Llegeix el vídeo

El MSN fomentà el multiculturalisme

MNS messenger fou un programa de missatgeria instantània que va fer estralls ens la joventut des de principis del nou mil·lèni fins cap a l'any 2007 el servei fou inegrat en una mena d'estructura grangermànica anomenada Windows Live quan paral·lelament apareixen alternatives més obertes i interessants com Skipe o Chatroullette. MSN és ja un anacrònisme, però reflexa molt bé una època on les relaciones de parella entre les persones van començar a canviar. Es posaren de moda els portals per buscar parella i el MSN fou una bona eina per conntactar amb possibles candidats o candidates.

Però una de les particularitats més importants que representà el MSN fou la possibilitat de comunicar-se amb persones molt distants. Durant anys canvià la manera de comunicar-se dels enamorats i permeté la possibilitat d'enamorar-se de persones que no havies vist mai i que potser vivien a l'altra banda del món. Això, indirectament va possibilitat el contacte de cultures diferents i la mescla de diferents races. Aquella època rosada del multiculturalisme va decaure abruptament però segueix activa en menor grau a la xarxa. El xat, permet l'amor universal i gràcies a ell la humanitat podrà evolucionar molt més ràpid que si ho fa, insistint en el territorialisme, els fronteres i la competència entre cultures, entre continents, entre països...

Ara, s'utilitzen altres mètodes molt més directes per a comunicar-se a distància, cal observar que la videoconferència no ha acabat d'explotar. Empreses com MAC o Microsoft ja ofereixen la possibilitat de parlar directament a través de vídeo amb altres usuaris, però la paraula escrita segueix sent l'opció preferida i el correu electrònic és l'eina més senzilla i directa per a la comunicació a distància ja que permet la mínima reflexió abans de l'emissió del missatge i conjuntament amb el xat sempre tindran un paper preponderant perquè les persones seguim sent vergonyoses i maldestres en el tracte directe, i més quan es tracta de contactar amb algú amb qui tens esperances de sucar.

Ser freelance és l'estafa més gran del món

Treballar per tu, per encàrrec, sent tu el teu propi amo, triant tu en cada moment què has de fer i el que és millor, com ho has de fer, se'ns dubte aquesta hauria de ser la millor feina del món, la més apropiada per cada persona, perquè justament cada persona se la inventa i la reinventa, al seu gust i a la seva bola, com se sol dir en àmbits deshonrosos del carrer. Qui desitja treballar per altri? Però no és pas així en la realitat.

Normalment un freelance és un autònom, i ser autònom en aquest país és una gran desgràcia. Les quotes mensuals a la seguretat social no tenen en compte el tipus de professió ni tampoc els ingressos, els impostos cap a una empresa d'un autònom no ajuden gens al creixement i l'expansió d'aquesta empresa i per tant, ofeguen l'autònom i no permeten que grans idees puguin acabar desenvolupant-se comercialment i puguin competir en igualtat de condicions, tampoc faciliten que l'empresa creixi i pugui generar lloc s de treball. I a més a més, just ara amb la crisi, s'ha format una espècie de moviment absurt que vaticina que els autònoms, rebatejats com a emprenedors, ens trauran de la crisi. Pamplinades que només fan que ser freelance sigui absolutament desaconsellable avui en dia.

Els cognoms es van inventar perquè mai tots els homes i dones arribem a ser iguals

Van sorgir precisament per diferenciar la gent segons la seva procedència. Als països nòrdics sobretot, servien per deduir de qui era fill cadascú, Peterson, Aderson, Gudjohnson... Els cognoms signifiquen la fi de la igualtat d'oportunitats, des del món que coneixem el cognom d'algú, n'estem deduint tantes coses que inevitablement el prejutjarem. Tots hauríem de donar-nos a conèixer tan sols pel nostre noms e pila, i ni això, perquè molts noms de pila també connoten ja masses coses només d'entrada. Que bonic seria el món si tots ens diguéssim 'eh tu, i tu qui ets?' , 'jo? sóc jo?, diguem jo' , 'no, et diré tu, m'és més fàcil'.

El Castell de Javier demostra que el clergue mai fou humil

Javier és una petita localitat de Navarra famosa pel sant que hi va nèixer: Sant Francesc Xavier o Sant Francisco Javier. El sant va poder gaudir de l'escalf d'una família noble de l'època, parlem de l'any 1500. Per tant, va poder estudiar i després viatjar pel món amb la superioritat que donava en aquella època el saber. Va liar-se amb Sant Ignasi de Loyola que aleshores estava creant la companyia jesuita.

Amb Sant Francesc Xavier aprengué el marqueting cristià, el sant exportà el cristianisme a pràcticament tota l'àsia fins arribar al Japó i ara són els japonesos que venen cada any a evangelitzar el castell de Javier amb els seus flashos i els seus ginys tecnològics varis.

Javier no hagués arribat enlloc si hagués nascut en una família humil de la zona.

Jurar per Snoopy és una burla als fans del còmicd

Snoopy és un personatge de còmic que forma part de la tira Peanuts, creada per Charles Schulz. Es feu molt famós a partir dels anys 50 quan es va crear la sèrie tot i que inicialment era un personatge secundari a 'les ordres' del seu amo Charlie Brown. El tarannà del personatge lliga bastant amb les actituds i les postures de certs joves de classe social alta que conformen la seva vida al voltant de les compres i l'oci car. L'expressió 't'ho juro per snoopy' apareix com una burla cap aquesta classe social normalment fet per gent de classe social inferior, associen la força presencial del gos Snoopy amb una mena de déu descafeïnat per a les persones de més cabals.

Com exemple del sentit  de l'humor d'aquest país que inventa constantment frases curioses i divertides, aquí tenim un fake sobre aquesta gran expressió segurament creada a la capital del Regne, lloc on viuen més snoopians. Clica aquí.

Però, en realitat, la crua realitat, és que el perjuri cap a Snoopy afecta a tots aquells que estimem el novè art. Perquè, és injust que s'usi un clàssic com aquest per a definir una classe social que precisament entén el còmic com una eina per distreure als nens. És com quan s'utilitzen expressions racistes per definir accions: treballar com un negre o parlar com un xino, són expressions que s'haurien d'anar eliminant del vocabulari popular si es vol ser respectuós amb tots els col·lectius. 

El Mundial 2006 ens va demostrar que el futbol és un gran hermano

Podem equiparar el 'Quien me pone la pierna encima para que no levante cabeza' amb el lema d'Espanya: 'jugamos como nunca, perdimos como siempre'. 

El mundial 2006 seria com tots els altres si no fos per la viralització d'una acció. No em refereixo a una Austràlia de Gus Hidink, que fou la sorpresa tot i caure a vuitens per 1 a 0 contra Itàlia. No em refereixo a partits extraordinaris encara amb els Ronaldos (el brasiler), Beckhams, Zidanes i Henrys a l'alça i amb joves promeses com Podolsky i amb un Cristiano que marcava penals llavors en un equip on manaven Maniche i Deco i que va arribar a semis.

Em referexio al cop de cap de Zidane i les infintes versions còmiques que se'n sobrevingueren just minuts després del succés i que revolucionaren el Youtube. Si per alguna cosa serà recordat aquell mundial fou pel cop de cap de Zidane a Materazzi. Zidane, que havia fet un mundial esplèndit i que en aquell mateix partit havia marcat un gol de Panenka, va perdre els estreps davant una agresió verbal de Materazzi.

Trist final de carrera per un gran jugador de futbol, ridiculitzat com mai a la xarxa. 'no hase falta desir nada más' , com va dir en Tito Vilanova, ja és prou trist que aquestes imatges quedaran en la memòria visual col·lectiva per sempre més, i jo encara diria més, seran motiu d'escarni viral eternament.

El gat del botero acull càmeres de video-vigilància

El gran gat de bronze de l'artista colombià Fernando Botero, del 1990, va estar emplaçat inicialment al parc de la Ciutadella. Posteriorment va ser traslladat a la Vila Olímpica i poc després al costat de les Drassanes. Finalment, el 2003 va ser ubicada al seu emplaçament actual, a la nova Rambla del Raval, on adquireix un gran protagonisme per la seva permanent vigilància als petits delinqüents que poblen la rambla, així com també les prostitutes, els paquis que venen llaunes, els yuppies que s'han instal·lat en els nous edificis, els estudiants que viuen de lloguer i els immigrants que viuen de relloguer i un llarg etzètera de fauna asfàltica que de ben segur els serveis secrets de la policia municipal segueixen d'aprop des de la seva ubicació privilegiada dins l'estructura del gat, perquè, en realitat aquesta escultura va ser creada per la vigilància al carrer, un prototip de seguretat urbana inventat exclusivament per garantir l'ordre durant els jocs olímpics i que s'ha anat reutilitzant i reubicant en funció de la localització de la conflictivitat de la ciutat. El proper emplaçament serà davant les torres de la Caixa, on últimament s'hi ha detectat la concurrència de molts mangants.

Cafè Zurich de Barcelona és un 'no lloc' de Marc Augé

El Cafè Zurich és un dels bars més coneguts de Barcelona, ho és per la seva ubicació privilegiada al centre de la Plaça Catalunya on hi passen diverses línies de metro, el ferrocarril de la Generalitat, el tren i molts busos tan de dia com de nit. Estudis recents de sociòlegs sense escrúpols en gastar-se els nostres diners en investigacions estúpides han demostrat que la mitjana de persones que esperen altres persones davant el Zurich és d'uns 50 al llarg de tot l'any, amb puntes de fins a 100 durant els mesos d'estiu quan molts estrangers queden amb natius catalans en aquest lloc normalment després d'haver practicat sexe virtual pel xat roullette i haver mantingut posteriorment un ansiós any de contacte a través de l'skipe o el biper.

Però el cafè Zurich, és també un espai d'anonimat en el sentit augenià dels 'no llocs' de la contemporaneitat. És com els aeroports o les grans estacions, fluxes d'éssers hi passen sense exposar la seva humanitat, sense convertir l'espai en part integrada d'un efecte antropològic, l'espai, precisament, manté aquella neutralitat imperturbable davanat l'afluència de milers de persones durant el dia, persones que passen per davant, la majoria s'hi aturen, alguns, pocs, seuen per prendre alguna cosa, i tots, tots miren silenciosament.

La propera literatura serà una emoticona

El text postmodern ha abdicat de les paraules, per massa feixuges en segons quins contextos i per massa confoses en d'altres. El text postmodern confia més en les imatges alhora de transmetre missatges a través del xat, del mail o de l'SMS. Una prova ben clara la trobem en les emoticones, símbols lingüístics adaptats i conformats de tal manera que formin una imatge amb sentit.

Les emoticones neixen a primers de segle XX però no és fins l'invent dels xats i la comunicació telemàtica que adopten un paper important en les comunicacions. Moltes vegades, un text escrit pot provocar confusió: ironies mal enteses poden acabar amb bronca, les emoticones han ajudat a millorar les relacions de moltes persones que es comuniquen a través de xats, whatzupps, MSN... una cara somrient després d'un comentari irrespectuós suavitza el sentit i permet una recepció més positiva del comentari. 

Les emoticones també serveixen per accelerar la comunicació i no perdre's en descripcions massa llargues quan s'està enviant un missatge en temps reals, és molt més fàcil apretar un botó i que aparegui instantàniament a l'altra banda del fil comunicatiu un cor somrient que no haver d'escriure: 'em fas molta gràcia amor meu'.

El llenguatge humà evoluciona en una època on les emocions cada vegada estan més manipulades. Per tant, el dia que la literatura vulgui tornar a reconciliar-se amb el seu lector, haurà d'adoptar les emoticones.

Si folles ments, protegeix-te

'Yo me follo las mentes' diu en una conversa el personatge bisexual interpretat per Eusebio Poncela a la pel·lícula Martin H. L'amor a la vida i a la mort, a les persones estimades i a les no tan estimades, un drama contemporani, un clàssic, Martin H reuneix una llarga llista d'ingredients per a ser una de les millors pel·lícules del cinema espanyol, i argentí. Aquesta coproducció que s'estrenava l'any 1996 destaca sobretot per la profunditat dels personatges i els diàlegs escrits per Adolfo Aristarain, autor també de Lugares comunes.

El film senzillament ens argumenta la necessitat de protegir-nos davant algunes ments impenetrables, com la del pare del protagonista, una persona tancada i absent, incapaç de demostrar els seus sentiments i irònicament envoltat de personatges que frisaran per poder-lo penetrar, mentalment parlant, el consell és senzill amics meus, si folleu ments, preneu precaucions.

Un restaurant bo orfe de correlacions literàries

Ferran Adrià, alma mater del Bulli, és com John Cage de la Música, com el Picasso de la pintura o el, el, el, el  Us adoneu que no hi ha un referent d'autèntica desconstrucció conjuntament amb èxit professional i reconeixement internacional en la literatura? Adrià ha convertit l'art del menjar en una experiència que no només es basa en el sentit del gust, el mèrit i la revolució d'Adrià és fer que la vista, el tacte, l'oïda i l'olfacte, també entressin en joc en aquest art centenari de jalar per 300 euros el plat. Cage feu del silenci música, genial, i Picasso feu de la deformació bellesa, però qui ha arribat a jugar tan amb les paraules que hagi aconseguit fer del llenguatge quelcom més que un estri comunicatiu bonic? Qui ha transgredit prou el text, la narració, l'estil, el temps, l'espai, els personatges, la llengua, la veu, la literatura, per ser reconegut i consumit? Sí, hi ha exemples de literatura transgressora, sens dubte, però qui la compra? Qui la lloa? Algun escriptor o escriptora que s'ofereixi a ser el Ferran Adrià de la literatura?

Les estatues humanes de la Rambla són un símbol de l'opressió social

Crec que les estatues humanes són ja un símbol d'aquest itinerari propiament turístic de Barcelona. Però també crec que representen l'opressió social que viu actualment la humanitat. La imatge no pot ser més reveladora: éssers humans atrapats en estructures anti-naturals obligats a mantenir una postura estàtica i incòmode durant hores i hores. Però la realitat com sempre transcendeix la metàfora i es converteix en arrabassadora des del moment en que l'ajuntament ha volgut regular aquesta ironia simbòlica i ha fixat el pagament de quotes i una mena d'oposicions d'estètica per poder accedir a formar part d'aquesta reivindicació de l'immobilisme social que avui tots patim.

El guardaespatlles una història d'amor amazònica

Crec que el Guardaespatlles representa millor història d'amor que Pretty Woman. Pretty Woman no deixa de ser anacrònica, un home ric que sedueix una dona pobre, un home amb una professió que s'enamora d'una dona amb una obligació, el domini patriarcal pur i dur, on són els homes que salven les dones. En canvi, a El Guardaespatlles és ella qui parteix d'una posició de poder, òbviament, ell és qui acaba dominant la relació i és ell qui acaba posant les pautes d'un enamorament romàntic, salvant-la dels dolents que li volen fer mal, però ella és qui contracta, ella és qui li paga, i qui paga mana. Per això crec que en un món cada vegada més dominat per les dones, en un món on les dones tenen més capacitat per adaptar-se, tenen més capacitat per comunicar-se, més capacitat per sacrificar-se, ha de ser El Guardaespatlles, una història d'amor amazònica, el prototip d'història d'amor cinematogràfica de la contemporaneitat.

La cerca de sensacions senzillament varia amb l'edat

Sembla ser que segons estudi d'Elsieo Chico Libran, psicòleg, la tendència a la cerca de sensacions segons l'escala Zuckerman baixa irremeiablement amb l'edat. Els anys no perdonen vaja. Però calen estudis per demostrar-ho? Perquè hi ha gent que té trenta anys i es pensa que encara pot fer trios, com si en tingués 20 vaja. Als trenta anys, un ha de posar seny i buscar altres tipus de sensacions, però això no vol dir que la força i l'impuls minvin, el massatge tàntric pot ser una bona alternativa.

Les millors novel·les romàntiques de tots els temps

1. Dràcula de Bram Stoker

No és un 'chico conoce chica' i coincideix amb l'inici de novel·la més intrigant de tots els temps.

2. Esmorzar a Can Tiffany de Truman Capote

Tot i ser un 'chico conoce a chica' , la seva particular relació i el progressiu aprofundimanet en la vida anterior dels dos personatges fa que la novel·la mereixi una segona posició de mèrit en el nostre rànquing.

3. Els ponts de Madison de Robert James Waller

No només els joves poden enamorar-se i viure una gran història d'amor. Aquesta novel·la que després es materialitzaria a la pantalla amb uns grans Eastwood i Streep, és una de les poques que escura les llàgrimes fins i tot del més mascle.

4. Madame Bobary de Gustave Flaubert

És d'aquells clàssics que s'han d'anomenar encara que no t'agradin, és com reconèixer que el Madrid juga bé a futbol encara que detestis el seu estil de joc.

5.  Ana Karenina de Leon Tolstoi

Amb Ana Karenina passa just el contrari, és un clàssic que acostuma a agradar i molt, tot i la seva extensió. La vida d'Ana és la vida de moltes dones que han callat la seva història, Ana Karenina és una necessitat històrica.

Les 3 millors pel·lícules romàntiques del segle XXI

Or per Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Film de Michel Gondry i guió de Charlie Kaufman i Pierre Bismuth.

Deconstrucció, barreja de gèneres, plena de referents, una banda sonora exquisita, un guió monumental, una direcció impecable... no acabaríem, per això és la millor història d'amor del segle XXI.

Plata per Amelie (Jean Pierre Jeunet)

Representa com ningú un prototip de dona actual, un dels molt tipus de dones que avui hi ha, un cop prou emancipades. És una Amelie, és una naïf, ens agrada aquest tipus de dones, perquè conserven l'esperança en l'amor més que en el subjecte d el'amor, per això Amelie representa tan bé aquest nou segle, per limpersonalisme de la història i pel valor del procés independentment del resultat i pel felicisme que el nostre amic de la volta al món sobre rodes ha popularitzat. La música d'Ian Tirsen remata la cosa, no cal dir-ho.

Bronze per Lost in translation (Sofia Coppola)

Indeterminació, aquesta és la millor paraula per un estrany amor entre una joveneta Scarlett Johansonn i un senyor gran Bill Murray en un lloc tan indeterminat com Tokio. És l'amor de l'anonimat, una perfecte metàfora del 'no lloc' de Marc Augé, el 'no amor' de Sofia Coppola.

I premi de relats pulp (info corporativa)

El I premi de relats pulp és un certamen organitzat per bloguillibres.com on es demana un relat pulp de qualsevol dels gèneres que el comformen i que estigui inspirat en aquesta fotografia.

més info a bloguillibres.com

Què és un bloguillibre? (info corporativa)

Un bloguillibre és una narració literaria que s'emet amb totes o algunes de les eines possibles per a l'usuari estàndar de blogs.

bloguillibres.com és el primer bloc en català productor de bloguillibres.